MERITXELL SANTOS

08005

/EMERGENT

El 2004 vivia al Poblenou, un barri caracteritzat històricament per la seva indústria. En aquells anys, jo tot just començava amb la fotografia i encara es disparava en analògic. Atreta pels espais amplis, les fàbriques i la grisor de les seves parets, vaig començar a fer incursions fotogràfiques pels seus carrers. M’encantava perdre’m i descobrir indrets encara intactes d’una arquitectura antiga -comparada amb la d’ara- i especialment bonica. Aquestes incursions van derivar en un projecte més gran, a mesura que anava recopilant espais que en poc temps començaven a ser enderrocats. Les runes eren un paisatge habitual del barri i entrar dins d’aquelles fàbriques abandonades era tota una aventura; semblava un entorn de postguerra.

De manera objectiva, vaig viure les manifestacions dels veïns indignats pel pla del 22@, el qual estava dotant el Poblenou de nous equipaments, modernitzant la zona. El veïnat, però, no sentia que tot plegat fos en benefici propi, sinó una manera d’atraure turisme, de fer una Barcelona d’alt nivell, cada cop menys accessible per a ells, per la qual cosa demanaven un pla d’habitatge que els afavorís sense perdre la identitat pròpia i evitar l’enderrocament de les fàbriques.

Afortunadament, moltes d’aquestes es van renovar com a espais socials, vitals per a la vida del barri. Van ser uns quants anys documentant aquesta part i, cap al final, vaig sentir que al projecte li faltava humanitat. És per això que vaig començar a retratar persones majors de 74 anys, que haguessin viscut quasi tota la vida al Poblenou. M’interessava saber com era el barri industrial, com es vivia abans. Al principi em va costar una mica trobar testimonis, però gràcies a l’ajuda d’en Miguelín (jubilat del centre de dia, poblenoví de cor i vida) vaig poder fotografiar prop de 60 persones les quals, entusiasmades amb el projecte, em va brindar una altra visió dels seus carrers. Treballadors de les fàbriques, algun poeta, un escriptor… gent comuna del Poblenou que m’explicaven el seu dia i dia i l’amor que sentien envers el seu barri. Amb el temps vaig entendre que aquest amor era l’anhel de la joventut i d’una vida viscuda. Aquesta podria haver estat, en realitat, la vida de qualsevol altre barri de Barcelona, o de qualsevol altra ciutat europea.

Actualment, el Poblenou és un dels indrets més moderns de Barcelona, però encara hi podem trobar negocis de tota la vida. Són aquests els que li donen l’atractiu i el caliu al barri i que ens recorden que el Poblenou té identitat pròpia; perquè, com diu el meu amic Miguelín, “el que importa són les persones i no les pedres”.